La voluntat de poder

La voluntat de poder

El que li permetrà a Nietzsche criticar i proposar una alternativa a la cultura occidental serà la interrelació de dos nocions fonamentals en la seua filosofía: Voluntat de poder i vida. Però què és, què significa la noció de voluntat de poder? La voluntat de poder és la força, es l’energia vital que ens porta a actuar amb el fi d’autoafirmar-nos com a individus vivents i existents. És com un instint o força instintiva, que sorgix del nostre cos (biològic, fisiològic, natural) , encara que este instint no sols cal entendre-ho com un instint biològic, sinó que també és el resultat irrepetible d'una multitud de factors i elements combinats a l'atzar (és a dir, no tenen una explicació lògica o racional, és una forma instintiva natural) . La voluntat de poder també és passió, pulsió vital, instint de vida (de supervivència) , potencia…

Aquesta noció s'entén d'una manera més completa a través d'algunes de les característiques que posseïx:

 1) Inconscient: és irreflexiva, no som conscients d'ella, és un impuls instintiu o força natural, lligada al cos, que ens espenta a actuar en sentit autoafirmatiu. És una de les funcions del nostre organisme. 

2) Prèvia a la raó: La voluntat de poder és la forma primitiva de la passió i de l'instint humà, abans del seua "racionalització", que configura totes les altres passions i impulsos. La raó està determinada per la voluntat de poder. Raó i pensament són instruments manejats pels instints i les passions. Per tant segons siga el nostre cos, la nostra fisiología,  així serà la nostra raó. Això significa que, els arguments racionals que defensem, només indiquen la quantitat de força o potència que té un organisme humà. Quan la nostra raó creu donar ordres, en realitat executa el que li dicta el seu cos.

3) Peculiar o Singular: Encara que la seua funció és afirmar-se a si mateixa, com no hi ha dos cossos humans o fisiologies idèntiques (cada individu té una constitució diferent) i a més, esta evoluciona en funció de circumstàncies d'adaptació, evolució i condicions de l’hàbitat (aliment, clima, edat ...), en conseqüència la voluntat de poder és sempre diferent i canviant que (però no sols en distints individus, sinó també en un mateix individu al llarg del temps, o a cada moment, mai se sap) .

4) Exigix resistència: La voluntat de poder per a autoafirmar-se necessita  oposició, altres forces que se li oposen i li oferisquen resistència. Perquè tan sols vencent eixa oposició aconseguix un augment de poder. Per això sempre està insatisfeta, la seua permanent passió per autoafirmar-se li obliga a superar-se constantment buscant forçes contraries (enemics) que se li oposen, buscant reptes, dificultats, perquè així és com millor es manifesta. La seua força i la seua potència creixerà més quant major siga la força de l'oponent. És sobreabundancia i excés.

5) Necessita del dolor: La voluntat de poder necessita de la sensació desagradable de dolor per a créixer, per a augmentar. Esta no fuig del dolor (que és quelcom natural en la vida i en la realitat), sinó que acepta el dolor, afronta i resistix la vida, incloses les seues desgràcies i catàstrofes. És més els estímuls dolorosos i les desgràcies la motiven i la reforcen. On millor es manifesta la voluntat de poder és en la tragèdia. La visió nietzscheana de l'home i de la vida és trágica (influint en ell la concepció tràgica dels poetes clàssics grecs) . Per això, per al nostre autor, els poetes grecs, mestres de la tragedia exemplifiquen una cultura més sana, més afirmativa i elevada. La voluntat de poder no busca la pau, l'assossec, l'equilibri, la calma i el repòs, sinó que busca activitat i autoafirmació permanentment, perquè tot això s'ajusta més a la realitat en què vivim.

6) És creativa: La voluntat de poder és voluntat de crear coses noves, valors nous. És una capacitat o força instintiva per a crear. Segons Nietzsche, la millor manera d'autoafirmar-se és desmarcant-se, diferenciar-se de la resta d'individus (amagar-se en la massa anònima és negar-se a si mateix, anul·lar-se com vivent). La voluntat de poder és tractar d' imposar la nostra propia visió del món i de la realitart; és crear nous models de vida, de cultura i nous valors, enfrontant-se a altres forces. L'acte creatiu és un acte d’autoafirmació vital. Per això,per al nostre autor l'art és molt important. A més a més, la capacitat fonamental de l'home segons Nietzsche és la imaginació i no la raó.

 7) És Lliure: La voluntat de poder és llibertat, entesa com fer el que ens demana el cos (fisiològicament) , entés com fer el que vullguem sempre que podem (és a dir, quan el meu cos i la meua força m'ho permeten) . La força, la voluntat de poder allò que ens fa lliures. El límit de la meua llibertat està en el meu poder i no en el meu deure (moral) , és a dir, si puc i vull llavors he de fer-ho i no al contrari, si dec, llavors puc (Kant) . La llibertat es manifesta en l’expansió d’un mateix.

El Nihilisme

El Nihilisme

Els valors creats per la cultura occidental fan referència a un món, a una realitat enganyosa, per això quan el propi home occidental (la pròpia cultura) se sàpia enganyada, quan descobrisca la farsa i comprenga que els seus ídols, és a dir, Déu i la raó, no són més que mites, són una ficció (ídols que donaven sentit al món i a la vida), aleshores, trobarà amb una realitat buida de sentit i sense objectius (el valors que orientaven les nostres vides són fum, són “no-res”). Ens trobarem amb época de nihilisme. 

Per això diu Nietzsche, que es produirà una desvaloració de tots els valors tradicionals de la cultura occidental (els valors morals, religiosos, filosòfics, científics, polítics, socials...) Llavors, la decadència de la cultura occidental detectada per Nietzsche es tornará més aguda encara. Aleshores tot estarà perdut i invadit pel pessimisme, ens trobarem amb una cultura de subjectes indiferents, apàtics, avorrits, débils i sense capacitat creadora. La cultura occidental segons el nostre autor està i sempre ha estat malalta (des del seu origen) perquè s’ha sustentat sobre un engany, sobre uns valors i uns ideals ficticis que donaven sentit a la realitat i a la vida, quan en realitat en “l'esdevindre” no hi ha sentit, hi ha caos. Aquesta tradició occidental s’ha assentat sobre el “no-res”, sobre el nihilisme, encara que ella mateixa acaba de descobrir l'engany.

És per això pel que la civilització occidental ha entrat en un profund declivi (estem en una època de nihilisme), és una cultura malalta, decadent, improductiva, dèbil i fatigada. El nihilisme passiu deixa buida de sentit a tota una cultura incapaç de generar individus creadors. Este nihilisme passiu és una actitud pesimista i passiva enfront del buit de sentit. Per això d’accord amb Nietzsche, l'únic remei és acabar d’executar al moribund, rematar la cultura occidental, acabar de rematar-la, destruint així per complet i d'una vegada per sempre l’error originari. Però, Per a què? Per què? Què proposa Nietzsche?

Front al nihilisme passiu instal·lat en la cultura europea, Nietzsche racciona proposant un nihilisme actiu (actitud positiva, optimista, vital i activa enfront del buit de sentit). En la seua proposta els vells valors queden en evidència, però no s'afonen per si mateixos, sinó que és la voluntat de poder del fort la que els acaba d'afonar dient no a eixos valors (ha d'acabar de destruir-los). Aleshores l'esperit lliure (la voluntat de poder fort) lliure de residus morals cristians i occidentals (lliure de déu) ; i lliure dels "déus menors" de la raó il.lustrada (es referix a les seues creacions metafísiques, filosòfiques, polítiques, morals, científiques....) podrá crear nous valors, una nova interpretació i perspectiva de la realitat i de la vida (allò s'anomena transmutació o transvaloració de tots els valors) però des del cos (des dels nostres impulsos, instints.....pasions; en definitiva des de la voluntat de poder, i no des de la raó o la divinitat).

-En definitiva el que Nietzsche afirma és què, l'home sorgit de la cultura occidental, defensor dels valors humanistes, propis d'una tradició cristiana ha de ser superat HA DE per aconseguir un nou ser, diferent de l'humà occidental actual; un ser carregat de potència, de força, de voluntat de poder. Aquest home no és un altre que el superhome o “suprahumà”. Per això, per explicar el trànsit de l'home occidental (del nihilisme passiu) al superhome, Nietzsche utilitza la metàfora de la tripla metamorfosi, procés de conversió que es dividix en 3 estadis o etapes:

1) EL CAMELL: simbolitza l'obediència cega, representa el sacrifici i la humiliació (el camell s'agenolla davant del seu amo) . És a dir, el camell representa a l'humil i resignat cristià que càrrega amb la seua creu tota la seua vida, i com no, també a l'home occidental que suporta les obligacions socials i morals amb abnegat sentit del deure, per pura tradició. Este tipus d'home és qui ha portat a occident al nihilisme passiu, per això ha de ser eliminat. El camell ha de transformar-se en lleó.

2) EL LLEÓ: és el gran negador, el crític, el destructor, és la força bruta. Ell ha d'afonar els fonaments de la cultura occidental, ha d'encarregar-se d'anunciar al món la mort de déu. El lleó simbolitza el nihilisme actiu que acaba amb déu i tots els valors que se seguixen d'ell.

3) EL XIQUET (que suposa l'última fase d'eixa transformació o metamorfosi): Representa al superhome. Per què? Perquè el superhome entre altres qualitats, posseïx les qualitats del xiquet: a) El xiquet representa al ser lliure que no lluita contra res, disfruta de la seua pròpia existència. b) És capaç de crear coses noves perquè les seues qualitats se'l permeten; innocència, falta de prejuís (no està corromput o pervertit per la civilització i la cultura). c) La seua forma de vida és una existencia lúdica. Viu per a jugar (es pren la vida com un joc), no es preocupa de res, perquè no té sentiment moral i tampoc de culpa, ja que en el joc es dissol la moral (el que juga no ho fa per deure, només per jugar, el joc és un fi en si mateix i no un mitjà, per això és absolutament lliure apartat de la moral).

Ser/Devenir. Món verdader/Món aparent

Ser/Devenir. Món verdader/Món aparent

-Nietzsche pensa que la realitat, la naturalesa, se'ns presenta com a caos, contradicció, diferencia i canvi constant. A més, cada percepció que tenim a través dels sentits sobre ella, (inclús sobre les mateixes coses) és diferent. En la realitat hi ha una infinitud de canvi constant, per això diu Nietzsche que no podem agarrar-la (no podem captar-la, conéixer-la en la seua totalitat, només podem fer-ho parcialment i perspectivísticament). Per això, la realitat és innaccessible al coneiximent humà, només podem experimentar-la, perquè la realitat és “esdevindre”, fluir, és moviment i canvi constant i en la que tot és diferent, tot és fugaç. Per tant, la realitat així entesa, com esdevindre, és un misteri, un per al ser humà, i com tot allò que desconeixem, ens desconcerta.

Ara bé, la pregunta que cal fer-se és la següent: Podem suportar un món sense sentit, sense ordre, sense raó i certesa? No hi ha un món més segur on habitar? Doncs bé, segons Nietzsche, la cultura occidental mitjançant totes les seues manifestacions (ciència, moral, religió, política, però, especialmente, la filosofia) ens oferix la solución: Des que s'origina a Grècia defén que la realitat que ens mostren els sentits (l’esdevindre) és aparent. Els sentits ens enganyen i ens porten a l'error. Darrere d'eixa realitat aparent es troba la verdadera realitat, l’autèntica realitat, que aconseguim i coneixem a mitjançant la raó, que és la que ens permet accedir a un món "d’objectes, entitats, substàncies, esencies..." que són immutables i eternes, que constituïxen el coneixement verdader. Aquest món d'objectes és allò que s'anomena metafísica (i per a la metafísica, aquest món és el real, el verdader, immutable i etern, encara que no està a l'abast de la percepció sensible.

La cultura occidental hi ha duplicat el món, la realitat. Per una banda; considera el món de l'esdevindre, el que apreciem a partir dels sentits, com pura aparença. Per un altra banda; considera que el món del ser, el verdader, autèntic, real que roman etern i immutable, és el que hem de conéixer mitjançant la raó. Al llarg de la història de la filosofia este dualisme ontològic s'ha establit sobre dos principis: 1) El que roman fix té més valor que el que canvia. 2) La Raó és el camí per a descobrir i conéixer el món verdader. Llavors, serán els filòsofs-mòmia tal com els anomena Nietzsche, els encarregats de desprestigiar l’aparença i el canvi desconfiant dels sentits i creuran cegament en els conceptes abstractes que construïx la raó.

Per tant, tenint en compte el que anteriorment hem exposat, segons Nietzsche no hi ha dos móns, solament un, aquest món, aquesta realitat en què vivim i que experimentem pels sentits i pel nostre cos. Només existix aquest món o realitat "aparent", canviant, en la que es dóna la diferència i el moviment constant. Perquè per al nostre autor, “la veritat, alló verdader”, eixe món etern i immutable, no és més que una construcción il.lusòria i fictícia de la raó (que para Nietzsche és una facultat secundària en el ser humà, no és el valor suprem de l’existència). És una construcció racional del ser humà,  provinent del seu por al caos, al desordre i el canvi que suposa l'única realitat que existix.

Eixe "món verdader” és una ficció construïda per l'home occidental per a sobreviure (supervivència psicològica) . És un invent perquè quelcom puga donar sentit a la seua existència; que per por al caos necessita principis i fonaments segurs. Necessita ordenar, racionalitzar, conceptualitzar eixa realitat caòtica i canviant. Necessita esquematitzar l’experiència en categories per dominar la realitat. Així doncs, ni ha ha cap “veritat” amagada, l’esdevindre no dóna sentit, sinó precisament el contrari, és caos (no té una meta o intenció final) , el sentit se'l dóna el ser humà poregós i dèbil. Per tant el món aparent només té sentit en relació al món verdader i si aquest desapareix, llavors no podem anomenar aparent a l'altre perquè ja no serà aparença de res. Així és com Nietzsche desemmascara el món verdader (que és una ficció, un engany, una creació humana). Només hi ha una realitat, aquest món en què vivim i del que tenim experiències diverses segons la nostra constitució fisiológica.

Crítica de la raó decadent

Crítica de la raó decadent

-Gran part dels esforços de Nietzsche, es centren en desmuntar l’estructura intel.lectual en què s'ha recolzat la civilització occidental. Segons el nostre autor,  “El Logos” (la racionalitat) d’occident naix ja malalt. El què passa, d’accord amb Nietzsche és que durant molt de temps va enmascarar la seua malaltia, és a dir, la seua realitat. Ara bé, Nietzsche es donarà compte i emetrà un diagnòstic devastador i incòmode: després de l'aparença d'una cultura plena i autosatisfeta que es creu l'única coneixedora de la veritat, creadora de ciència, fonamentada en lleis racionals i universals i, convençuda de que es desenrotlla cap a un progrés continu; ens trobem amb un virus, un error originari introduït pels fundadors de la cultura. Uns hòmens que, per la seua seguretat, per interés propi negaràn el sensible, la realitat canviant (és a dir: l’esdevindre) i constituirán mitjançant el logos, la raó, un món irreal en el què puguen sobreviure. 

Per tant, si l’origen de la nostra cultura és una estratègia per fugir de la por i no un camí per descobrir la veritat, aleshores es tracta d'un problema de supervivència psicológica. És a dir; la nostra fragilitat mental no ens permet conviure i acceptar el caos, el desordre, el canvi i les diferències que hi ha en la realitat, per això l’home inventa la raó, per ordenar i racionalitzar eixe "esdevindre", eixe "caos", i així poder donar un sentit a la nostra existència construint "móns irreals" que ens permeten sobreviure, o bé, dit d'un altre modo, viure amb una certa seguretat i comoditat. Per tant, d'acord amb Nietzsche, la raó és la causant de la decadència i corrupción de la cultura occidental desde el seu començament. Per això Nietzsche criticarà radicalment la raó i totes les seues “criatures" o productes, és a dir: la filosofia, la religió, la ciència, la política i la moral occidentals.

La cultura occidental, des que es va originar a Grècia ha cregut que gràcies al correcte ús i desenvolupament de la raó, ha generat el més gran progrés que la humanitat a conegut. Amb el sorgiment de la raó, es va passar del mite (saber narratiu d'explicació de la realitat), al logos (la raó, que és un saber lògic d'explicació de la realitat, saber per cert, universal i necessari). Per tant, només a través del logos podia explicar-se la realitat i la veritat. Però això, xocava amb el que la història, la finitud de la vida i el que les dades dels sentits ens oferien; és a dir: La nostra experiència immediata de la naturalesa, del món i de la realitat, percep les següents característiques de la mateixa: 1) Tot en la realitat canvia permanentment, fluïx, està en constant moviment; la realitat és dinàmica, caòtica. 2) Res en la realitat roman fix, etern, estable i immutable, en la naturalesa no hi ha gens igual, com a màxim tan sols hi ha “pareguts”.

Ara bé, si la realitat és així, això ens porta inseguretat. Per què? Perquè no hi ha gens fix al que agafar-nos; ni hi ha qualssevòl cosa que done sentit a la nostra vida, a la nostra existència. Per això la cultura occidental des que es configurà com a logos (raó, pensament lògic) , negarà el canvi i les diferències de tot el que succeïx en la realitat; i ho fa renegant dels sentits i construint realitats ultramundanes (altres mons metafísics o realitats immutables i eternes) les quáls són inaprehensibles pels sentits, només podem accedir a les mateixes mitjançant la raó.  Els fonaments d'eixos mons irreals, producte de la por, están amagats davall un mant de "racionalitat" que convertix una necessitat vital en una veritat suposadament objectiva i neutra. Definitivament, totes les nostres accions i coneixements són respostes orgàniques naturals i no accions morals o immorals, o coneixements verdaders o falsos.

 

En conclusió; la raó es desplega al llarg de la història d'occident, i és precisament el model cultural occidental qui s'erigix com el model que s'ha de seguir, concretament el mateix per a tota la humanitat, sorgint com l'objectiu de la modernitat: aconseguir un futur col·lectiu millor pels hòmens i dones lliures, convertint-se així la raó en un nou déu. Nietzsche subratlla  que la cultura occidental s'edifica sobre una ficció, ens diu que està malalta des dels seus inicis, i camina cap al nihilisme (el no-res, el buit de sentit) , perquè quan es descobrisca la falsetat de les seues creences, de que el seu Logos (la raó) no és més que una ficció, s'anirà desintegrant. La racionalitat, que és el tret més significatiu de la cultura occidental, és decadent des que va nàixer. Occident ha esgotat el seu projecte, s'ha descobert el seu engany i només queda esperar la seua mort definitiva i acudir al seu enterrament. Ha mort una tradició, una cultura, l'occidental. D'ací la famosa sentència de Nietzsche: "Deú ha mort”.