Textos: "Els milloradors de la humanitat"

Activitat: Comentari de text. Fragments importants del capítol “Els “milloradors” de la humanitat”. Del llibre “El crepuscle dels ídols”.

1."Conegut és el meu postulat segons el qual el filòsof es situa més enllà del bé i del mal, trobant-se per damunt de la il·lusió del juí moral. Este postulat deriva d'un descobriment que jo he sigut el primer a formular: no hi ha fets morals. El juí moral, com el religiós, es funda en realitats il·lusòries. La moral no és sinó una interpretació de determinats fenòmens, i més pròpiament: una mala interpretació. Semblant al juí religiós, la moral caracteritza un nivell de la ignorància en què falta inclús la noció de la realitat, la discriminació entre la realitat i l'imaginari; de manera que en este nivell la "veritat" designa sense excepció coses que hui en dia cridem "ficcions". De tot això s'inferix que el juí moral mai ha de ser pres al peu de la lletra, perquè sempre consistix en un pur contrasentit. Com a semiòtica, per cert, és inestimable; perquè revela, a què sap almenys, les realitats més valuoses de cultures i interioritats, que no sabien el suficient per a "entendre’s" a si mateixes. La moral en definitiva és llenguatge de signes, mera sintomatología ; per a traure profit d'ella és necessari saber per endavant de què es tracta."

5. "La moral de selecció i la moral de domesticació apel·len, per a imposar-se, a idèntics mitjans; cap enunciar com axioma capital que per a establir la moral cal tindre la voluntat incondicional de practicar el contrari de la moral. Tal és el gran i desconcertant problema que he estudiat amb més afany: la psicologia dels "milloradors" de la humanitat. Un fet xicotet, i en definitiva, subaltern, el de la crida piadosa fraus, em va facilitar el primer accés a este problema: la piadosa fraus, el patrimoni de tots els filòsofs i sacerdots que "van millorar" a l'humanitat. Ni Manú ni Plató, Confuci ni els predicadors jueus i cristians han dubtat mai del seu dret de recórrer a la mentida. No han dubtat, en suma, de cap dret! ... Resumint, cal dir que tots els mitjans que s'han fet ús per a moralitzar la humanitat han sigut en el fons mitjans immorals."

Textos: "La moral como contranatura"

Activitats: Comentari de text. Fragments importants del capítol: “La moral com a contranatura”. Del llibre: “El crepuscle dels ídols”.

2.“Al mateix recurs, el de la castració, exterminació, apel·len instintivament, en la lluita contra tal gana, aquells que són massa dèbils de voluntat, massa degenerats per a refrenar-lo; aquells que al·legòricament (i no al·legòricament) necessiten parlar de la Trappe, alguna categòrica declaració de guerra, un divorci establit entre ells i tal passió. Només els degenerats tenen necessitat de remedis radicals: la debilitat de la voluntat, més exactament, la incapacitat per a no respondre a un estímul, no és sinó una forma diferent de la degeneració. L'enemistat radical, mortal cap a la sensualitat, és un símptoma que dóna molt que pensar; permet traure conclusions respecte a l'estat total de la persona que arriba a tal extrem. D'altra banda, eixa enemistat, eixe odi, només s'exacerba a tal punt si tals persones no tenen ja energies suficients per  efectuar la capellà radical, expulsar el seu "dimoni". Passant revista a tota la història de dels sacerdots i filòsofs, a banda la dels artistes, es comproba que les diatribes més violentes contra els sentits partixen no dels impotents, ni tampoc dels ascetes, sinó dels ascetes fallits, d'aquells que van haver de ser ascetes..."

4. “Heus ací un principi reduït a una fórmula. Tot naturalisme en la moral, açò és, tota moral sana, es regix per un instint vital; algun requisit de la vida és complit per mitjà d'un determinat cànon de "de-bes" i "no debes", removent-se així alguns obs¬táculos del camí de la vida. Al revés, la moral antinatural, açò és, quasi tota moral en¬señada, exaltada i predicada fins ara, es torna precisament contra els instints de la vida, implica un repudi, ja solapat o obert i insolent, d'estos instints. Dient "Dios mira el corazón", diu no a les apetències més baixes i més elevades de la vida i concep Déu com a enemic de la vida... El sant grat a Déu és el castrat ideal... Acaba la vida on comença el "reino de Dios"..."

Textos: "Història d'un error"

Activitats: Comentari de text. Fragments importants del capítol: "Com el "món verdader" va acabar convertint-se en una faula. Història d'un error.” Del llibre: “El crepuscle dels ídols”.

1. “El món verdader, assequible al savi, al piadós, al virtuós, ell viu en eixe món, és eixe món. (La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent. Transcripció de la tesi «yo, Plató, sóc la veritat») . 2. El món verdader, inassequible per ara, però promés al savi, al piadós, al virtuós («al pecador que fa penitència») . (Progrés de la Idea: esta es torna més subtil, més capciosa, més incopsable, se convertix en una dona, es fa cristiana...). 3. El món verdader, inassequible, indemostrable, imprometible, però ja en tant que pensat, un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons, el vell sol, però vist a través de la boira i l'escepticisme; la Idea, sublimizada, pàl·lida, nòrdica, königsburguense). 4. El món verdader…Inasequible? En tot cas, inalcançat. I en quant inalcançat, també desconegut. Per consegüent, tampoc consolador, redemptor, obliguen-te: a què podria obligar-nos quelcom desconegut? ... (Demà gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme). 5. El «món verdader» una Idea que ja no servix per a res, que ja ni tan sols obliga, una Idea que s'ha tornat inútil, supèrflua, per consegüent una Idea refutada: eliminem-la! (Dia clar; desdejuni; retorn del bàs sens i de la jovialitat; rubor avergonyit de Plató; soroll endiablat de tots els esperits lliures) 6. Hem eliminat el món verdader: quin món hi ha quedat?, Potser l'aparent?... No!, a l'eliminar el món verdader hem eliminat també l'aparent! (Migdia; instant de l'ombra més curta; final de l'error més llarg; punt culminant de la humanitat; INCIPIT ZARATHUSTRA) . [Comença Zaratustra]."

Textos: "La raó en filosofia"

Activitat: Comentari de text. Fragments importants del capítol “La raó en filosofia”. Del llibre “El crepuscle dels ídols”.

"Se m'estarà agraït si condense un coneixement tan essencial, tan nou, en quatre tesis: així facilite la comprensió, així provoque la contradicció. Primera tesi. Les raons per les quals "este" món ha sigut qualificat d'aparent fonamenten, abans bé, la seua realidad,una altra espècie diferent de realitat és absolutament indemostrable. Segona tesi. Els signes distintius que han sigut assignats al "ser verdader" de les coses són els signes distintius del no-ser, del no-res, posant-ho continuament en contradicció amb el món real és com s'ha construït el "món verdader": un món aparent de fet, quan és merament una il·lusió opticomoral."Tercera tesi. Inventar faules sobre "altre" món diferent d'aquest no té sentit, pressuposant que no domine en nosaltres un instint de calúmnia, d'enxiquiment, de recel enfront de la vida: en este últim cas prenem venjança de la vida amb les fantasmagories de "l’altra" vida diferent d'aquesta, "millor" que esta. Quarta tesi. Dividir el món en un món "verdader" i en un món "aparent", ja siga al mode del cristianisme, ja siga a la manera de Kant (en última instància, un cristià astut) , és únicament una suggestió de la décadence, un símptoma de vida descendent... El fet de que l'artista estime més l'aparença que la realitat no constituïx una objecció contra esta tesi. Perquè "la aparença" significa ací la realitat una vegada més, encara que seleccionada, reforçada, corregida... L'artista tràgic no és un pessimista, diu precisament sí, inclús a tot el problemàtic i terrible, és dionisíaco..."

Textos: "El problema de Sócrates"

Activitats: Comentari de text. Fragments importants del capítol “El problema de Sócrates”. Del llibre: “El crepuscle dels ídols”

1. “En tots els temps, els més savis han coincidit en este juí sobre la vida: no val res. Una vegada i una altra se'ls ha sentit el mateix accent: un accent de dubte, de melanconia, de cansament de la vida, de resistència a ella. Fins a Sòcrates va dir al morir: "La vida és una llarga malaltia; dec un gall al salvador Asclepio". Fins a Sòcrates estava fart de viure. Qué prova açò? Què suggerix açò? En temps passats s'haguera dit (i se l'ha dit, i en veu molt alta, entre els nostres pessimistes assenyaladament!) "debe haver-hi en açò alguna veritat! El consensus sapientium prova la verdad". Parlem hui encara així? Ens és permés parlar encara així? Nosaltres responem: "debe haver-hi en açò alguna enfermetat"; a eixos savis de tots els temps li'ls deguera abans que res mirar de prop! Serien tots ells un tant madurs?, décadents? Presentaria's la saviesa sobre la terra baix forma de corv entusiasmat amb un olor a carronya?

 

3."Sòcrates, pel seu origen, pertany al més davall poble: Sòcrates va ser un plebeu. Se sap, pot observar-se, quant lleig va ser. Mes la lletjor, de seu una objecció, entre els grecs és quasi una refutació. Va ser Sòcrates de veres un grec? La lletjor és amb farta freqüència l'expressió d'una evolució trabada, inhibida per encreuament de races. O si no, apareix com a evolució descendent. Els criminalistes antropólegs ens diuen que el delinqüent típic és lleig “monstrum in fronte, monstrum in anime”. Més el delinqüent és un décadent. Seria Sòcrates un delinqüent típic? Certament no desmentiria esta hipòtesi eixe famós dictamen d'un fisonomista que tant va escandalitzar els amics de Sòcrates. Un foraster entés en fisonomies, de pas a Atenes, li va dir en la cara a Sócrates que era un monstrum, que portava en si tots els mals vicis i ganes. I Sòcrates es va limitar a contestar-li: "Vosté em coneix, senyor! ".