Textos: "El problema de Sócrates"

Activitats: Comentari de text. Fragments importants del capítol “El problema de Sócrates”. Del llibre: “El crepuscle dels ídols”

1. “En tots els temps, els més savis han coincidit en este juí sobre la vida: no val res. Una vegada i una altra se'ls ha sentit el mateix accent: un accent de dubte, de melanconia, de cansament de la vida, de resistència a ella. Fins a Sòcrates va dir al morir: "La vida és una llarga malaltia; dec un gall al salvador Asclepio". Fins a Sòcrates estava fart de viure. Qué prova açò? Què suggerix açò? En temps passats s'haguera dit (i se l'ha dit, i en veu molt alta, entre els nostres pessimistes assenyaladament!) "debe haver-hi en açò alguna veritat! El consensus sapientium prova la verdad". Parlem hui encara així? Ens és permés parlar encara així? Nosaltres responem: "debe haver-hi en açò alguna enfermetat"; a eixos savis de tots els temps li'ls deguera abans que res mirar de prop! Serien tots ells un tant madurs?, décadents? Presentaria's la saviesa sobre la terra baix forma de corv entusiasmat amb un olor a carronya?

 

3."Sòcrates, pel seu origen, pertany al més davall poble: Sòcrates va ser un plebeu. Se sap, pot observar-se, quant lleig va ser. Mes la lletjor, de seu una objecció, entre els grecs és quasi una refutació. Va ser Sòcrates de veres un grec? La lletjor és amb farta freqüència l'expressió d'una evolució trabada, inhibida per encreuament de races. O si no, apareix com a evolució descendent. Els criminalistes antropólegs ens diuen que el delinqüent típic és lleig “monstrum in fronte, monstrum in anime”. Més el delinqüent és un décadent. Seria Sòcrates un delinqüent típic? Certament no desmentiria esta hipòtesi eixe famós dictamen d'un fisonomista que tant va escandalitzar els amics de Sòcrates. Un foraster entés en fisonomies, de pas a Atenes, li va dir en la cara a Sócrates que era un monstrum, que portava en si tots els mals vicis i ganes. I Sòcrates es va limitar a contestar-li: "Vosté em coneix, senyor! ".