Ser/Devenir. Món verdader/Món aparent

Ser/Devenir. Món verdader/Món aparent

-Nietzsche pensa que la realitat, la naturalesa, se'ns presenta com a caos, contradicció, diferencia i canvi constant. A més, cada percepció que tenim a través dels sentits sobre ella, (inclús sobre les mateixes coses) és diferent. En la realitat hi ha una infinitud de canvi constant, per això diu Nietzsche que no podem agarrar-la (no podem captar-la, conéixer-la en la seua totalitat, només podem fer-ho parcialment i perspectivísticament). Per això, la realitat és innaccessible al coneiximent humà, només podem experimentar-la, perquè la realitat és “esdevindre”, fluir, és moviment i canvi constant i en la que tot és diferent, tot és fugaç. Per tant, la realitat així entesa, com esdevindre, és un misteri, un per al ser humà, i com tot allò que desconeixem, ens desconcerta.

Ara bé, la pregunta que cal fer-se és la següent: Podem suportar un món sense sentit, sense ordre, sense raó i certesa? No hi ha un món més segur on habitar? Doncs bé, segons Nietzsche, la cultura occidental mitjançant totes les seues manifestacions (ciència, moral, religió, política, però, especialmente, la filosofia) ens oferix la solución: Des que s'origina a Grècia defén que la realitat que ens mostren els sentits (l’esdevindre) és aparent. Els sentits ens enganyen i ens porten a l'error. Darrere d'eixa realitat aparent es troba la verdadera realitat, l’autèntica realitat, que aconseguim i coneixem a mitjançant la raó, que és la que ens permet accedir a un món "d’objectes, entitats, substàncies, esencies..." que són immutables i eternes, que constituïxen el coneixement verdader. Aquest món d'objectes és allò que s'anomena metafísica (i per a la metafísica, aquest món és el real, el verdader, immutable i etern, encara que no està a l'abast de la percepció sensible.

La cultura occidental hi ha duplicat el món, la realitat. Per una banda; considera el món de l'esdevindre, el que apreciem a partir dels sentits, com pura aparença. Per un altra banda; considera que el món del ser, el verdader, autèntic, real que roman etern i immutable, és el que hem de conéixer mitjançant la raó. Al llarg de la història de la filosofia este dualisme ontològic s'ha establit sobre dos principis: 1) El que roman fix té més valor que el que canvia. 2) La Raó és el camí per a descobrir i conéixer el món verdader. Llavors, serán els filòsofs-mòmia tal com els anomena Nietzsche, els encarregats de desprestigiar l’aparença i el canvi desconfiant dels sentits i creuran cegament en els conceptes abstractes que construïx la raó.

Per tant, tenint en compte el que anteriorment hem exposat, segons Nietzsche no hi ha dos móns, solament un, aquest món, aquesta realitat en què vivim i que experimentem pels sentits i pel nostre cos. Només existix aquest món o realitat "aparent", canviant, en la que es dóna la diferència i el moviment constant. Perquè per al nostre autor, “la veritat, alló verdader”, eixe món etern i immutable, no és més que una construcción il.lusòria i fictícia de la raó (que para Nietzsche és una facultat secundària en el ser humà, no és el valor suprem de l’existència). És una construcció racional del ser humà,  provinent del seu por al caos, al desordre i el canvi que suposa l'única realitat que existix.

Eixe "món verdader” és una ficció construïda per l'home occidental per a sobreviure (supervivència psicològica) . És un invent perquè quelcom puga donar sentit a la seua existència; que per por al caos necessita principis i fonaments segurs. Necessita ordenar, racionalitzar, conceptualitzar eixa realitat caòtica i canviant. Necessita esquematitzar l’experiència en categories per dominar la realitat. Així doncs, ni ha ha cap “veritat” amagada, l’esdevindre no dóna sentit, sinó precisament el contrari, és caos (no té una meta o intenció final) , el sentit se'l dóna el ser humà poregós i dèbil. Per tant el món aparent només té sentit en relació al món verdader i si aquest desapareix, llavors no podem anomenar aparent a l'altre perquè ja no serà aparença de res. Així és com Nietzsche desemmascara el món verdader (que és una ficció, un engany, una creació humana). Només hi ha una realitat, aquest món en què vivim i del que tenim experiències diverses segons la nostra constitució fisiológica.