Crítica de la raó decadent

Crítica de la raó decadent

-Gran part dels esforços de Nietzsche, es centren en desmuntar l’estructura intel.lectual en què s'ha recolzat la civilització occidental. Segons el nostre autor,  “El Logos” (la racionalitat) d’occident naix ja malalt. El què passa, d’accord amb Nietzsche és que durant molt de temps va enmascarar la seua malaltia, és a dir, la seua realitat. Ara bé, Nietzsche es donarà compte i emetrà un diagnòstic devastador i incòmode: després de l'aparença d'una cultura plena i autosatisfeta que es creu l'única coneixedora de la veritat, creadora de ciència, fonamentada en lleis racionals i universals i, convençuda de que es desenrotlla cap a un progrés continu; ens trobem amb un virus, un error originari introduït pels fundadors de la cultura. Uns hòmens que, per la seua seguretat, per interés propi negaràn el sensible, la realitat canviant (és a dir: l’esdevindre) i constituirán mitjançant el logos, la raó, un món irreal en el què puguen sobreviure. 

Per tant, si l’origen de la nostra cultura és una estratègia per fugir de la por i no un camí per descobrir la veritat, aleshores es tracta d'un problema de supervivència psicológica. És a dir; la nostra fragilitat mental no ens permet conviure i acceptar el caos, el desordre, el canvi i les diferències que hi ha en la realitat, per això l’home inventa la raó, per ordenar i racionalitzar eixe "esdevindre", eixe "caos", i així poder donar un sentit a la nostra existència construint "móns irreals" que ens permeten sobreviure, o bé, dit d'un altre modo, viure amb una certa seguretat i comoditat. Per tant, d'acord amb Nietzsche, la raó és la causant de la decadència i corrupción de la cultura occidental desde el seu començament. Per això Nietzsche criticarà radicalment la raó i totes les seues “criatures" o productes, és a dir: la filosofia, la religió, la ciència, la política i la moral occidentals.

La cultura occidental, des que es va originar a Grècia ha cregut que gràcies al correcte ús i desenvolupament de la raó, ha generat el més gran progrés que la humanitat a conegut. Amb el sorgiment de la raó, es va passar del mite (saber narratiu d'explicació de la realitat), al logos (la raó, que és un saber lògic d'explicació de la realitat, saber per cert, universal i necessari). Per tant, només a través del logos podia explicar-se la realitat i la veritat. Però això, xocava amb el que la història, la finitud de la vida i el que les dades dels sentits ens oferien; és a dir: La nostra experiència immediata de la naturalesa, del món i de la realitat, percep les següents característiques de la mateixa: 1) Tot en la realitat canvia permanentment, fluïx, està en constant moviment; la realitat és dinàmica, caòtica. 2) Res en la realitat roman fix, etern, estable i immutable, en la naturalesa no hi ha gens igual, com a màxim tan sols hi ha “pareguts”.

Ara bé, si la realitat és així, això ens porta inseguretat. Per què? Perquè no hi ha gens fix al que agafar-nos; ni hi ha qualssevòl cosa que done sentit a la nostra vida, a la nostra existència. Per això la cultura occidental des que es configurà com a logos (raó, pensament lògic) , negarà el canvi i les diferències de tot el que succeïx en la realitat; i ho fa renegant dels sentits i construint realitats ultramundanes (altres mons metafísics o realitats immutables i eternes) les quáls són inaprehensibles pels sentits, només podem accedir a les mateixes mitjançant la raó.  Els fonaments d'eixos mons irreals, producte de la por, están amagats davall un mant de "racionalitat" que convertix una necessitat vital en una veritat suposadament objectiva i neutra. Definitivament, totes les nostres accions i coneixements són respostes orgàniques naturals i no accions morals o immorals, o coneixements verdaders o falsos.

 

En conclusió; la raó es desplega al llarg de la història d'occident, i és precisament el model cultural occidental qui s'erigix com el model que s'ha de seguir, concretament el mateix per a tota la humanitat, sorgint com l'objectiu de la modernitat: aconseguir un futur col·lectiu millor pels hòmens i dones lliures, convertint-se així la raó en un nou déu. Nietzsche subratlla  que la cultura occidental s'edifica sobre una ficció, ens diu que està malalta des dels seus inicis, i camina cap al nihilisme (el no-res, el buit de sentit) , perquè quan es descobrisca la falsetat de les seues creences, de que el seu Logos (la raó) no és més que una ficció, s'anirà desintegrant. La racionalitat, que és el tret més significatiu de la cultura occidental, és decadent des que va nàixer. Occident ha esgotat el seu projecte, s'ha descobert el seu engany i només queda esperar la seua mort definitiva i acudir al seu enterrament. Ha mort una tradició, una cultura, l'occidental. D'ací la famosa sentència de Nietzsche: "Deú ha mort”.